Un lector (malanomenat 'líctor') amb el seu feix i la destraleta.
Algunes consideracions lexemalògiques relatives al dret natural català
- 'Religió', en aquest sentit, si prové del català-occità, i no pas del llatí, com afirmen els llatinistes, significaria 'rellegir' o 'relectura', no pas 'relligar'. Es molt probable que el significat original de 'religió' fos 'relectura' de les lleis o leis llegibles, es a dir, la tradició escrita.
Es a dir, que la religié és el codi legal primer. No són simples creences 'espirituals'. El que passa és que com parla de déu, que és la màxima autoritat, atès que és l'autor del món, quan van preferir canviar el dret diví pel 'dret dels humans', ens van fer creure que la religió és només una historieta espiritual per tal de poder vulnerar els drets de déu, que són els nostres, atès que som fills de déu. I religió va passar a significar altra cosa, el que significa avui, que res te a veure amb el dret.
- 'Legar', en occità, vol dir 'llegar', però també 'fondre'. Quan algú disposa d'un llegat és quelcom que es fondrà amb un altre patrimoni.
- D'altra banda, una 'llegenda' és quelcom llegit, com bé diu la paraula. No és pas cultura oral.
- Ens diuen que 'legítim' és quelcom conforme a les lleis (o 'leis' en occità). Però també podria ser quelcom en concomitància amb lo 'llegit', és a dir, amb la 'tradició escrita' o llei, amb lo escrit.
- Un 'legedor' en occità també és un 'lector'. Ens diuen que els 'líctors', eren uns oficials públics o heralds que durant el període de la república i de l'imperi romans, s'encarregaven d'escortar magistrats i altres alts càrrecs. Ara sabem que probablement, qui acompanyava els 'magistrats', terme que deriva del lexema català 'mag', eren els 'lectors' i no pas els 'líctors', és a dir, els que sabien llegir.
Dictador, lector, escriba... són termes que van en la mateixa línia. El que dicta, el que sap llegir, el que sap escriure.
- El 'legislador' és qui 'legisla', qui sap 'llegir' la 'llei' o 'lei', és a dir, qui interpreta allò escrit o llegible, la norma escrita o llegible.
Els lectors i el seu feix
Ens diuen que els 'líctors' (millor escrit 'lectors') duien un feix de barres lligades amb una destral en mig. Es el 'feix de líctor' o 'fascio', símbol que originarà el terme feixisme o 'fascismo'. Aquest feix, ens diuen, conferia el poder imperial i era símbol del Rei de l'antiga Roma (no sabem si es refereix a la Roma valenciana, la més antiga, o a la Roma italiana). Amb la caiguda de la monarquia romana, els lictors i els feixos passen a ser el símbol dels magistrats que tenien 'imperium' (poder executiu i poder d'interpretar la voluntat de déu o dels déus).
O sigui, que traduït al món real, i deixant el món de les fantasies infantils acadèmiques, els 'lectors' (no pas els 'líctors') eren els que tenien el poder d'interpretar la llei divina, és a dir, el dret natural, i el poder d'executar-la, és a dir, els sacerdots-jutges, tal com passa avui en dia.
I ho feien en base a la tradició escrita o llegible. Per això havien de saber llegir o legir. Probablement eren catalans-occitans medievals, no pas romans clàssics.
Són els 'llegisladors' o 'legisladors'. Els que sabien llegir la lei o llei escrita.
Per ser lictor calia ser de complexió forta, per executar la llei, i ser un home lliure. Es a dir, un ésser humà viu i lliure. No pas una persona jurídica morta i propietat de l'estat o de l'imperi, és a dir, un esclau.
Si cerquem el significat d'aquest misteriós símbol llenyataire del feix amb la destral veurem que els nostres desinformats acadèmics no ho saben explicar. Han adulterat tan la història que ja no lliguen caps.
Potser les primeres lleis s'escrivien en fusta, amb incisions fetes amb unes destraletes (els lectors portaven una destral petita enmig del feix). Serien les primeres pissarres permanents. Es el sistema més senzill que es pot inventar. Vet aquí perquè els lectors les duien arreu. Es una possibilitat. Si en temps d'en Moisés, ens diuen, s'escrivia en taules de pedra i així va deixar a la posteritat els manaments de déu, els lectors, en canvi, potser ho feien en taules de fusta, molt més fàcils de manipular i igualment permanents en el temps.
El ritual del feix i la destral a la Xina
Tanmateix, i per a la meva sorpresa, també ens diuen els historiadors xinesos que la destral és un dels símbols més antics d'aquest imperi i que és pròpia dels seus rituals de matrimoni. Durant el ritual, la portava un herald i amb ella arrencava les branques de dos troncs, obtenint així dos feixos. Aquests feixos, lligats, es presentaven a les festes de les noces.
Aquesta dada és molt valuosa perquè és evident que ha de ser el mateix ritual que tenim a occident representat amb la destral i el feix de branques. El pelar les branques de dos troncs i quedar-se amb els dos feixos lligats representa que dues families (dos troncs, dos arbres genealògics) s'uneixen. Per tant, ens estan dient que els 'lectors', com a bons sacerdots-jutges, eren els encarregats de certificar les unions matrimonials, com a dia d'avui encara fan els sacerdots o jutges.
L'origen d'aquests personatges, els lectors, almenys a Occident, ha de ser català, atès que tota la terminologia lexemalògica aportada a l'inici d'aquest article així ho confirma.
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada